HOTEL INSOMNI

Cartògraf de l’absurd quotidià · Xènia Dyakonova

«Si no has vist el gos de sis potes,/ no hi fa res./ Nosaltres sí, i s’estava en un racó.» Així comença «Fira rural». Qui hi ha darrere d’aquest nosaltres? Una parella? Una colla d’amics desvagats? O tots els habitants (quants?) d’un poble que han vingut a la fira? I darrere del nosaltres de «Vam tenir una sort immensa./ Ens vam convertir en pixallits»? I darrere del jo que diu «En les meves llargues converses nocturnes amb els carcellers» o «Jo era una mosca d’hivern»?
La veu que habita els versos de Charles Simic —nascut a Belgrad el 1938 i resident als Estats Units des dels 15 anys— és proteica. Es pot atribuir a un home, un déu, un animal o un fantasma. Pot pertànyer a un sol ésser o a uns quants. Pot ser lírica, dramàtica, irònica, impassible. Al capdavall, que és un emigrant, si no algú que canvia de forma per sobreviure?
El 2015 Simic va venir a Barcelona i em va concedir una entrevista breu. Li vaig preguntar pels seus somnis. Em va dir que una vegada havia somiat que era el secretari de Stalin: encara es podia veure a si mateix allargant-li uns papers «amb un gest horriblement servicial». Va afegir, amb una certa tristesa, que era un dels pocs somnis memorables que havia tingut, i que en general somiava coses banals, irrellevants, lligades a les preocupacions grises de cada dia.
Això, aleshores, em va sorprendre. Ara penso que en els somnis de Simic no hi sol passar res d’extraordinari perquè on sí passa és en els seus poemes. En el seu cas, el territori on allò familiar i allò desconegut es troben, es confonen i es fecunden l’un a l’altre no és la ment adormida, sinó la imaginació conscient, clarivident i bellugadissa, capaç de crear un gos de sis potes que resulta versemblant, i inspira simpatia i tot. El darrer poema d’Hotel Insomnia parla d’una bèstia que en un altre context seria monstruosa. En parla, però, amb to asèptic i llenguatge transparent, i l’envolta d’uns elements tan reals que el que hauria de semblar sinistre es torna gairebé natural. El gairebé és l’escletxa per on es filtren, alhora, el desconcert del lector i la frescor dels versos.»