LECTURA TEATRALITZADA DE SOLASTÀLGIA PER ADA CASTELLS

ADA CASTELLS llegeix SOLASTÀLGIA

«Entreveig finals, grandiloqüents o esllanguits, però sempre inevitables. L’únic que no en sé calibrar és l’abast. Soc jo sola qui s’ofega? O és només la nostra família? O és tota l’espècie humana? O és el planeta Terra?»

La Sara és una Quixot empatxada de lectures apocalíptiques i, arran d’unes inundacions extremes a Barcelona, decideix fugir cap a l’Empordà. A l’expedició l’acompanyen un marit que exporta pollastres al Brasil, una filla adolescent que vol un gos i una tieta excèntrica que no hi toca gaire. L’objectiu és refundar l’edat mitjana amb tecnologia del segle XXI. En contacte amb la natura, la Sara aprendrà a pactar amb l’amenaça, però primer haurà de superar un remordiment profund, la sobredosi filosòfica, les baralles amb la filla i la solastàlgia*. L’amor i assumir la pròpia fragilitat seran les úniques sortides per sobreviure i recuperar el lligam amb els altres.

*La solastàlgia és un terme híbrid (consol + dolor) ideat per l’activista australià Glenn Albrecht. Designa la tristesa causada per la destrucció del nostre entorn i, de retruc, de tot el planeta Terra.

Ada Castells (Barcelona, 1968) va començar la seva carrera literària amb El dit de l’àngel (1998), una història realista i estripada sobre els seus avantpassats protestants. Després va venir Mirada (2001), novel·la en contra de la dictadura de la imatge i, quatre anys més tard, Tota la vida (2005), biografia obertament novel·lada del pintor romàntic Caspar David Friedrich. Pura sang (2012), ambientada entre Menorca i Barcelona, li va valdre el Premi Sant Joan de Narrativa i després va publicar La primavera pendent (2018) i Mare (2019), la seva novel·la més personal i que, tants anys després, entronca amb la primera. Actualment viu entre l’Empordà i l’Eixample, i imparteix tallers d’escriptura creativa.